Un espai de comunicació entre tot@s

Joan N. Garcia-Nieto París, s.j. (català)

Apunts de la seva vida.

Aquesta semblança d’en Joan és un extracte de l’article de Josep Mª Rambla  Blanch, s.j. en el llibre: “Joan N. García-Nieto París. s.j. L’home i els seus escrits”. Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia.

Joan N. Garcia-Nieto París va néixer a Barcelona el 9 de juliol de 1929 i va morir a Cornellà de Llobregat (Barcelona) el 23 de juliol de 1994.

Va néixer en el si d’una família acomodada del món del comerç i de la banca. Va ser el segon de tres germans, entre Mª del Carmen i Ramón. La mare va morir  poc temps després de néixer el germà petit. El seu pare tenia 27 anys. Maria, la seva germana, el va ajudar en l’educació dels seus tres fills.

Fins els quinze anys va rebre una sòlida formació religiosa-humana, de disciplina estricta, forjant una actitud de no anar mai a mitges, sinó a fons, característica que va perdurar tota la seva vida. A aquesta edat de quinze anys, va ingressar al noviciat dels jesuites.  Poc a poc consolidà un esperit generós oferint-se repetidament per anar a “missions” a cases de la Companyia: Índia, Japó. Com a nota destacada, el 1947, escriu una oració en una estampa del seu patró Juan Nepomuceno per tal que intercedís en els seus desitjos “missioners”. Els seus oferiments no van ser acollits i la seva vida va transcórrer per altres camins.

El  1953 acaba els seus estudis de filosofia i a continuació completa dos cursos per  educació d’adolescents. Poc a poc el seu interès formatiu es desplaça cap a la frontera social. Als 28 anys acaba estudis d’economia, sociologia i sindicalisme a la Universitat de Deusto (Bilbao). A continuació, durant aquell estiu, s’uneix a un grup d’universitaris del SUT (Servicio Universitario del Trabajo) experimentant el  treball amb els obrers  del Plan Badajoz. Era l’any 1957.  Tot i que durant la seva vida a Deusto ja havia participat a  diverses lluites obreres, el treball a Badajoz va ser el primer contacte directe i dur amb el món obrer. .

Des de 1957 a 1961 estudia teologia a Milltown Park (Dublin) on va ser ordenat sacerdot el 1960 i seguidament, profunditza els seus coneixements d’economia i de sindicalisme a l’ Escola d’ Economia i Política de Londres. El 1963, una vegada acabada la formació religiosa pròpia de la Companyia de Jesús, inicia la seva docència a l’Escola Superior d’Administració d’Empreses (ESADE) de Barcelona i entra de ple en els moviments catòlics obrers (JOC,HOAC,ACO). Aquesta combinació d’ensenyament  universitari i acció pastoral-social marcarà tot el futur de Juan. A ESADE continuarà com a  professor fins l’any 1980. Les circumstancies del país havien canviat força amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia. Durant els anys de ESADE, Juan desenvolupa una activitat intensa tant social com pastoral. L’epicentre d’aquesta activitat és Cornellà de LLobregat (Barcelona). La seva relació intensa e intima amb els obrers, sobretot dels moviments cristians, que eren els  “pobres” de l’època, porta al Juan a un canvi personal i ve a viure a Cornellà de LLobregat, primer a temps parcial, i després plenament. Es l’any 1966. Vindran uns anys de gran convulsió eclesial i política:  L’aplicació del Concilio Vaticà II i tensions sociopolítiques que acabarà amb la mort de Franco en el 1975.

Són uns anys de despertar de postures ultraconservadores. Omplia les misses dels diumenges en el barri de Sant Ildefons (“la ciutat satèl·lit”). Amb el seu estil profètic  evangèlic, el “Padre Juan” denuncia, critica, reivindica e il·lumina. La seva labor anava fent pòsit, presentant una forma diferent de viure dins de l’Església i del món. És un capellà diferent, marca un abans i un després en molts fidels. Parla d’un Evangeli encarnat a l’estil de Jesús, amb autoritat i valentia. Lluitador contra el règim, sempre al costat de l’immigrant i obrer oprimit, al costat de les seves vagues, al costat dels seus  sofriments. No va ser ben vist pels dirigents del règim. Era el “cura rojo”. Al declarar-se, el 1969 l’estat d’excepció, el seu treball va ser cada vegada més difícil i finalment es detingut durant una reunió a casa d’Alfons Comin, amic i militant entranyable.  Va ser reclòs durant quatre mesos a la casa d’Exercicis Espirituals que la Companyia tenia a Manresa, emparat  per la clàusula del Concordat de l’Estat Espanyol amb el Vaticà. Va representà un temps de maduració personal i, malgrat el seu aïllament, les seves cartes amb amics i diferents grups cristians el van animar a continuar. Molts esperaven el seu retorn amb els braços oberts.

Després de ser alliberat, continuà al peu del canó sense pors ni temors. Va anar consolidant idees, acciones i projectes que no cessaran fins al final dels seus dies.  La Comunitat de Cornellà va ser l’espai predilecte de la seva vida, amb homes i dones que  al costat del Joan, entenien l’Evangeli a semblança de les primeres comunitats amb Sant Pau.

Hi ha moltes més coses del Joan, segur. Jo us convido a que completeu la seva vida, sobretot aquells que vàreu tenir la sort de conviure amb ell. Que escriviu de l’home de les utopies, de l’home polític, de l’home religiós, de l’ home eminentment humà, tendre i sensible, de les seves cartas des de la presó. Comenceu per on vulgueu.  Gràcies d’antuvi. Jaume.

«Tornar amunt

Anuncios

Comentarios en: "Joan N. Garcia-Nieto París, s.j. (català)" (1)

  1. Avui,casualment i dia del Senyor, obro el bloc de la Comunitat tot rellegint els apunts de la seva vida, la del Joan, i m´adono que per a mí va significar molt que ja existís la comunitat que va esdevenir ben aviat tot una referència meva per dues raons: Després de sis anys als EE.UU. i ordenat capellà allà, carregant amb un Vaticà II sense sapiguer massa el seu significat puc anar a Roma a estudiar “espiritualitat” i hi sóc mig any…Torno a Catalunya, assisteixo a un curset de l´HOAC i sense pensar-m´ho massa em poso a treballar a la CAMY a on hi trobo un capellà obrer que és Consiliari, com es deia llavors , de la JOC. I els meus superiors claretians em diuen d´anar a la parròquia de la Cooperativa de San Boi, com de Vicari que de no tenir res no té ni església ni parròquia i les misses del diumenge i la catequesis es fan en una aula de la escola pública dintre d´un barri plenement obrer i nosaltres – el rector i jo -vivint en un dels primers pisets que s´hi van fer de la Cooperativa. I en aquest contexte amb trobo en la Comunitat de Cornellà amb el Joan com a primer interlocutor.

    Ah que es nota que em fa il.lusió de recordar, aquells primers temps en els quals jo podia començar -gràcies al Joan que m´havia preparat “el jaç” que era la Comunitat – l´inici d´un nou camí… que ara fa quaranta anys que vaig iniciar.

    Que torno està a la Comunitat en farà quatre anys, potser cinc.

    Encara no he llegit la tesis del Pepe sobre la Comunitat Cristiana de Cornellà. L´he de llegir i llavors veure l´oportunitat o no d´afegir-hi alguna cosa a allò que en podríem dir testimoni meu sobre la importància que ha tingut en mí la Comunitat de Cornellà primer per poder sobreviure en la fe i aquest últims anys per poder continuar, saltant obstàcles, sense tenir que deixar el camí mai per acabat.

    Dóno gràcies a Déu que m´ha convocat a ser part d´aquesta Comunitat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: